Malgrat el 3%, els sectors negocis, el cas Treball, el cas Millet i Pretòria, hi ha a Catalunya, a la llum dels escàndols de corrupció valencians i balears, una certa sensació de superioritat moral, molt poc dissimulada. Només cal escoltar les tertúlies i llegir els comentaris periodístics. A nosaltres no ens passarà, diuen. Aquí els casos de corrupció són aïllats, argumenten. Implícitament, es transmet la idea que la valenciana i l'illenca serien societats èticament degradades que conviuen felices amb la corrupció perquè aquesta ha filtrat cap a baix a tots els estrats socials. S'ho han buscat, doncs, valencians i balears. I s'escampa implícitament o explícitament la idea que els votants catalans no ho tolerarien, i castigarien fortament aquesta mena de comportaments, car els estàndards morals hi són més elevats.

Potser hi ha alguna cosa de certa en aquest punt de vista. Potser. Però una certa cautela és convenient. En primer lloc, el reguitzell de casos de corrupció al sector públic però també al món de l'empresa privada que hem anat coneixent o intuint és suficientment llarg com per posar en quarantena la idea que les pràctiques corruptes a Catalunya són aïllades. I en segon lloc, caldria recomanar als nostres amics tertulians que s'esperessin a veure els resultats de les properes eleccions municipals a Santa Coloma de Gramenet abans de treure conclusions precipitades sobre l'exigència ètica de l'electorat català. Potser s'enduran una sorpresa i al remat els votants del PSC no es comportaran de manera gaire diferent a la dels electors del PP a València o Mallorca. S'admeten apostes.