La filòsofa nord-americana Judith Butler ho diu de forma contundent al seu últim llibre (Marcos de guerra. Las vidas lloradas, publicat per Paidós): totes les vides són igualment «dignes de ser plorades». Això és així en el terreny normatiu; en el terreny del que és positiu, no obstant, no totes ho són de la mateixa manera. La diferenciació entre el que constitueix una vida digna de ser plorada i el que no ho és ve generada per marcs d'interpretació de la realitat que deriven i que són emparats pel poder polític -i pels que l'ostenten-. Les injustícies associades a aquesta diferenciació es materialitzen d'una forma molt diferent i variada. Vegem-ne alguns exemples.

PER UNa banda, hi ha les injustícies en termes de política internacional. Els governs dels estats democràtics afavoreixen més les aliances polítiques amb alguns estats que amb d'altres. Per exemple, fins avui, i des de la seva creació el 1948, Israel s'ha vist àmpliament afavorit per Occident. Malgrat el que diguin els que acusen Obama de ser propalestí -i que per aquest motiu el qualifiquen d'irresponsable-, encara avui els principals mandataris polítics i intel·lectuals avantposen les necessitats de defensa d'aquest país al dret de supervivència (cal observar que ni tan sols parlo d'autodeterminació) del poble palestí. Hi ha resolucions de les Nacions Unides que Israel no acata -perquè no les considera vinculants- i que, tot i així, no comporten -com potencialment passaria si es tractés d'uns altres estats- invasions, boicots politicoeconòmics o cops d'Estat.
El que passa és que Israel pot decidir desmarcar-se d'una cimera antinuclear per salvar la pell, en un moment en què l'acció col·lectiva i coordinada de les principals potències es presenta com a crucial per trencar amb dinàmiques d'escalada armamentística, i que, pràcticament, no se'l castigui per això.
Per una altra banda, també es cometen injustícies en l'àmbit de la política interior. El cas d'Israel i Palestina ens aporta, en això també, múltiples exemples. És una injustícia que una família sigui desallotjada de casa seva al barri de Sheik Jarrah, a l'est de Jerusalem, per part de colons, que es remunten a drets de propietat suposadament atorgats durant l'Imperi otomà (dic suposadament perquè, recentment, advocats israelians han demostrat que alguns d'aquests drets de propietat no són més que simples falsificacions). Tot, amb l'empara i l'ajuda de la policia israeliana, en el moment del desallotjament i també després. Això és així, malgrat que la policia està pagada amb els impostos de tots: àrabs i jueus d'Israel. També podem parlar d'injustícia quan l'Exèrcit israelià decideix no deixar transitar per un carrer de la ciutat cisjordana d'Hebron un noi palestí que, vestit amb pantalons, samarreta i xancletes, asseguren que «pot matar». D'aquesta manera, mantenen desert -a base de reixes, metralletes i checkpoints- un barri de colons israelians, que en la seva posició de superioritat, no obstant, no deixen de fustigar els seus veïns àrabs del carrer de baix -que han hagut de posar reixes i altres proteccions per evitar que pedres, vòmits i orins els arribin a les seves cases particulars i als seus negocis; de fet, des dels acords d'Oslo, que van establir la seva divisió, les botigues d'aquesta ciutat han hagut d'estar tancades durant llargues temporades-. Si la suposada defensa de la vida d'aquests colons passa per sobre del dret dels palestins a viure amb llibertat -a viure- és perquè, en paraules de Butler, les vides dels primers són més dignes de ser plorades que les dels segons.

Finalment, i malgrat l'oxímoron, existeixen, així mateix, injustícies que afecten el sistema judicial d'alguns països.
A Espanya, el jutge Baltasar Garzón s'asseurà al banc dels acusats per haver promogut la persecució de les autoritats que van violar drets humans sota el franquisme. Aquest tipus de mesura de justícia transicional, que segons dades del CIS (estudi 2760, elaborat el 2008) rebria el suport del 48,71% de la població espanyola (un 26,72% la rebutjaria; un 9,22% no la rebutjaria ni l'aprovaria; un 14,37% no es pronunciaria sobre això), constitueix la base d'un delicte de prevaricació. Això diuen els que es van veure amenaçats pels possibles judicis i que han estat protegits fins al moment a l'ombra d'una democràcia que va néixer en una transició pactada, que, ara més que mai, demostra presentar unes importants llacunes.
La transició no va aconseguir treure's de sobre els vestigis d'una dictadura que no solament va generar un nombre de víctimes que supera les de la dictadura de Pinochet a Xile, sinó que va permetre que les víctimes del conflicte armat que va enfrontar els espanyols entre els anys 1936 i 1939 fossin tractades amb diferència: efectivament, «la causa general» franquista va considerar només els crims comesos pels rojos, mentre que va ignorar els crims de l'Exèrcit nacional i les milícies franquistes.
Tornant a Butler, si el que és just és que tots siguem igualment dignes de ser plorats, es deriva que convertir en delicte l'intent de fer possible això és clarament injust.